QUADERN D'ARAM - Vahé

   "FINS A PERDRE'S DE VISTA"  

És un cant que el poeta dedica a Armenia des del quatre punts cardinals.

         
              ...Dolça Catalunya
              Patria del meu cor...

    

Des d'Orient, m'arriba la flaire d'aquest

estimat Mare Nostrum.

Flaire de llibertat, empremta de les 

nostres arrels, que ens nodreixen

l'esperit i ens eixamplen la mirada

i què, amb un xiuxiueig ens diu

quí sóm i d'on venim.

Des d'el Nord, les nostres muntanyes ens
apropen més al cel i ens alcen 
sobre el cim de les nostres esperances
i ens porten més enllà,
cap a la llibertad d'altres pobles, més
cultes, més cívics, més respectuosos,
fins arribar al cim del món
i tocar el cel amb les nostres mans.


Des del Sud, i més enllà del Mare Nostrum
m'arriba el lament punyent d'una Terra
bellíssima i a la vegada
dura, aspre, regada amb la suor i
la sang de la seva gent en la lluita
per la llibertat.
I m'arriben els seus cants d'esperança
que són un bàlsam pel nostre esperit.

Però de Ponent... de ponent i tan a prop
només sento un calfred profund, el que 
dona la manca de llibertat i tolerància,
el que dona les ansies de domini i repressió,
el que dona les mirades miops i els esperits
obtussos.
I la por per la Patria estimada, és converteix
en un murmuri constant.


       

NO EM DIC LAURA - La Font del Desmai

... Mentre la mainada viviem, poc o molt, protegits, al jardí de la infantesa, bé ens adonàvem a través de clarianes i esquerdes de la lluita tenaç i difícil que molta gent gran duia a terme...

En mig del patir del meu pare, buscant, per carrers sense nom i trucant a portes inconfesables del Barri Xino, la penicilina d'estraperlo que m'havia de salvar la vida.

O de les mans de la meva mare castigant la roba sota el baf de la planxa a base de torturar-la amb infinites agulles de cap fins a convertir-la en una impecable faldilla plisada.

O de les interminables cues,  sota el fred i la pluja que ens pessigaven les cames nues, per aconseguir el petroli que ens permetria cuinar.

En mig d'aquesta lluita comú a tots els que viviem aquella època, per damunt de tot, s'alçava la lluita per la dignitat.

Les hores de son sacrificades pel meu pare, perquè els meus avis, desheretats de la vida, es trobessin damunt la tauleta de nit, de forma gairebé invissible, una minsa setmanada. Pel tabac, pel tramvia, per les mitges.
Petits miracles quotidians.

La premsa, comentada i qüestionada cada vespre al voltant del brasser.

Les óperes, esgarrapades d'alguna emisora de ràdio, i que el meu pare escenificava, fil per randa, tot obrint la porta del replà, fent que la força poderosa de les veus omplís l'esperit del veinat, fins a transportar-nos al centre mateix del Gran Teatre del Liceu. 


Els llbres prohibits, la parla de la llengua estimada, la companyia de familiars, amics, veins, tots companys d'angoixes viscudes. 
Records i valors que em van portar per la vida.

 

NO EM DIC LAURA-La casa de l'heura

Avui, dia de Tots Sants, em fetillen 

les llànties d'oli, què amb el seu

parpalleig silenciós, m'encisen fins

perdre la noció del temps.